Les pluges que no arriben

Espanya ja és el país més àrid d’Europa, amb un 75% del territori susceptible de patir desertificació, les reserves d’aigua embassades amb prou feines arriben al 37% de capacitat i van per avall. La sequera és aquí per quedar-s’hi, i el problema és molt més greu del que sembla. La manca de pluges provoca grans pèrdues econòmiques, riscos sanitaris i problemes socials a part de gravíssims impactes mediambientals. Els pagesos no recorden una situació pitjor des de 1992 en els conreus de secà, i els nivells de contaminació atmosfèrica a ciutats com Madrid superen el límit saludable per respirar. Més de 120 municipis a Espanya ja s’estan abastint amb aigua de camions i cisternes, o ja tenen restriccions d’aigua de boca.

Però la culpa de la sequera no tan sols és la manca de pluja, també és la mala gestió i el greu error de creure que l’aigua és un recurs infinit. Un exemple és la recent construcció d’una platja artificial, la més gran d’Europa, a Guadalajara. Durant les darreres setmanes Greenpeace ha viatjat per 30 rius, llacs, embassaments i zones humides de 12 províncies per documentar la desolació provocada per aquesta llarga sequera. És urgent un canvi en la política hídrica que faci una gestió eficient de l’aigua en lloc de centrar-se en les grans obres hidràuliques prevenint i mitigant la sequera. Els refugiats del clima potser no estan tan lluny com ens pensem.

 

Carta publicada a La Vanguardia i a El Punt.